dissabte, 3 de març de 2012

TERE GISBERT VÁZQUEZ


AMPOSTA

Sóc ampostina per tots els cantons, estimo la meva terra i la seva gent. Escric poesia des de l’any 2002, encara que sempre m’ha agradat. Participo en festivals benèfics, fent petites obres de teatre còmic, que em faig a la meva mida i m’ho passo molt bé.
Des de fa tres anys sóc presidenta de les Mestresses de casa d’Amposta. Desitjo que us agradi la meva poesia, em surt del pensament i del cor. 
Gràcies per llegir-me.






A la vora del riu una tarda de maig

Una tarda del mes de Maig, asseguda a la vora del riu
tan immens i llarg, al que jo estimo tant.
Passa pel meu costat mut i tranquil allunyant-se de mi
perquè se n’hi va cap la mar.
Ell que tant ha vist, que en tantes lluites i guerres
al llarg dels segles s’hi ha trobat.
Que en tantes batalles i baralles entre pares, fills i germans
al mig sense voler ha estat.
Que ha sigut testimoni d’amors sincers, traïts,
maltractats o apassionats.
Que el progrés l’ha deteriorat, contaminant les aigües,
i altres el volen per regar els seus propis camps,
i d’aquesta manera les seves riqueses augmentar.
Però ell continua sense dir res, mut i conformat,
fent el que sempre ha fet, seguint el seu curs,
tranquil i callat.
Jo soc aquí, estimat, com una vella amant
que tan sols mirant-te, se sent l’esperit reposat.
Mentre la tarda va avançant, l’aire et refresca,
el Sol un bes et dona i la teva aigua, del reflex
vermella s’està tornant, quant plaer m’estàs donant!
No em sento sola perquè tu m’estàs acompanyant,
acluco els ulls i et sento xiuxiuejar.
Quantes coses em vols contar!
Ebre estimat, acarones Amposta! quan agraïda t’està!
Sembla que t’acabes de llevar, badallant i estirant-te
sense gemecs, amb silenci com si estesis meditant.   
7 de maig de 2011


Boniques paraules per un enllaç

Voldria tenir l’essència d’unes boniques paraules,
per aquest dia tan especial, com és el del vostre enllaç,
i desitjo de tot cor trobar-les.
Avui comença una nova vida, a partir d’ara
caminareu plegats i vull comparar aquest camí
en lo nostre Delta tan estimat.
Quan acaba el llarg hivern, la terra està seca,
però arribada la primavera, els quadros de la ribera,
s’omplen d’aquella aigua que els hi dóna vida i puresa.
Semblen miralls on es miren els ocells i els núvols
passejant cap a la mar.
Quan la humitat ja ha penetrat, el pagès sembra,
en poques setmanes la tija a clarejar comença.
Arribant l’estiu les espigues s’han multiplicat,
creixent cap el cel i el verd ja s’ha intensificat.
A mida que la calor augmenta, de verd a daurat ha passat
i un mantell d’or la ribera sembla.
L’home amb la seva suor i tot l’esforç,
conrea el fruit tant valuós,
perquè aquella petita espiga, amb el temps es faci arròs.
Així d’aquesta manera he volgut simbolitzar l’amor,
cuideu-lo i aboneu-lo amb paciència, respecte
i molta estima, per poder recollir sempre el fruit millor.



Dia dels enamorats

Encara que avui és el dia dels enamorats, per mi són tots els dies del any.
Ets el millor projecte de la meva vida, bon espòs, gran amic i confident
i el més fidel amant.
El primer cop que et vaig veure, el cor em va fer quelcom estrany,
descobrint que Cupid s’havia ficat ja a treballar.
Els sentiments en poc temps en nosaltres van aflorar.
Érem adolescents, però encara que fóssim tan innocents,
poc a poc vam aprendre l’art d’estimar.
Ara els anys han passat i ens queda el bon sabor de tot l’amor
que en nosaltres ha anat creixent a mida que ens hem fet més grans.
No concebo la vida sense tindre’t sempre al meu costat,
i poder-te dir a l’oïda, quant t’estimo, Javier, ets el millor que m’ha pogut passar.
14 de febrer de 2011


La meva nena està enamorada

Nena, noto a la teva mirada una llum brillant,
tens, fa uns dies, un somriure especial,
no em dius amb qui surts, amb qui et trobes, on vas,
però sóc la teva mare i noto que alguna cosa t’està passant.
Em pregunto tot sovint, no te estaràs enamorant?
Jo també he sigut jove i a mi em va passar.
Els primers amors sorprenen, de sobte notes alguna cosa estranya,
canvies de sobte, sembles mes gran, t’arregles,
et poses guapa, et pintes, es que vols agradar-te i agradar.
Conta’m, nina, les teves sensacions, la mare t’escoltarà,
i vulgues o no sempre t’aconsellarà.
No corris massa, ves pas a pas, si t’estima de veritat,
creu-me filla meva, et respectarà.
Desitjo que visques feliç, i amb molta alegria,
perquè la vida curta es fa i dels bons moments gaudir-ne,
perquè aquests moments sempre els recordaràs.
Si tens dubtes, si alguna cosa em vols preguntar,
la mama està aquí, mai de tu s’allunyarà,
estàs creixent, t’estàs fent gran, per això nena estimada,
enamorar-te és lo més natural.
14 de març del 2011

Per Amposta, la meva ciutat

Estimada Amposta, formosa com ets tu no n’hi ha cap.
Senyorial i portentosa, cap a tu es pot igualar.
Per això i per moltes coses més, ets la capital de la comarca del Montsià.
Tens meravelles que als ampostins ens tens encisats.
Dones valentes i guapes i homes fornits, treballadors i lleials.
Des dels temps de Tubal, tots poc a poc t’han fet gran,
amb suor, llàgrimes i esforç ara ets una ferma ciutat.
Títol que l’alcalde Palau et va fer donar i no el tenen algunes grans capitals.
Tens molts ponts, però el penjat ens té el cor robat.
Entrant i sortint, quan et trobes al mig, té molta màgia i molt d’encant.
Els forasters que per ell hi passen, aquí es queden atrapats,
per l’ambient que es respira, i tot el seu tarannà.
El menjar i el beure mai els hi mancarà,
perquè som hospitalaris, gent  de pau, noble i lleial.
I què hem de dir del riu que sota d’ell hi passa!
Que pel marge dret ens bordeja, acarona i saluda
quan se’n hi va cap la mar.
Ve des de l’Aragó besant al Pilar
i duu aquest petó que el assaboreix el pobre, el ric i el infant.
Aquesta aigua que l’Ebre ens porta,
la gent d’aquesta terra la defensem amb la nostra sang.
Un Castell, una Torre i per si fos poc un Sagrat Cor amb la seva Mare,
que des de Montsianell ens protegeixen i ens van vigilant.
Places, parcs i jardins amb arbres, flors, olors,
colors que ens donen llum i vistositat.
Dos bandes musicals que passegen les seves melodies arreu on elles hi van.
És un bon lloc on viure, tenim muntanyes i mar,
una ribera que de colors canvia, segons l’època de l’any.
Una horta que rés li manca, arbres que dolços fruits fan.
Com no he d’estimar-te, Amposta,
si ets el paradís que Déu per reposar ha triat!
Quant d’orgullosa em sento, de ser ampostina i pels quatre costats!

8 d’abril de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada