diumenge, 4 de març de 2012

JOAQUIM ANTONI RABASA HOSTAU


GANDESA

Va nàixer l’any 1927, el sisè fill de set d’una família pobra de pagesos de Gandesa. No creu en l’aventura, busca la seguretat: com viure al carrer i la casa que va néixer. Al ser pagès li agrada veure arrelar els arbres que va plantar, sent com si tragués arrels. Com si un queixal de roca que aflora a la superfície i té la seva base clavada a les entranyes de la terra, se sent lligat, fort, a la seva ciutat, a la seva terra, al seu entorn. És prosaic per naturalesa, no creu en miracles, ni en els polítics, que amb demagògia diuen que ho arreglaran tot. Després de jubilar-se de pagès, deixa anar la seva imaginació per a conrear la poesia que li omple el cor i la vida.
Ha publicat tres llibres, els dos últims “Alès de poesia i anècdotes nostres” i ”Manoll de poesies”.


Tu resplandor

Cual gacela triscando por el monte
en lo urbano impones tu dominio,
los hombres andan locos por cazarte
y te escurres como anguila en celo.

Tu belleza nítida y frágil cual mariposa,
va volando esquivando los peligros,
de impuros deseos que en el hombre se esbozan,
queriéndote hacer presa de sus caprichos.

Y emerges como estrella en noche plena
como un áurea de luz a tu cabeza,
no transformas en luz a las tinieblas,
pero en tu camino, una estela de luz dejas.


Equivalencias

Las malas hierbas que invaden el sembrado,
son sólo plantas nacidas en sitio equivocado.

Un grito desgarrado de dolor,
puede ser un fragmento de una bella canción.

Un veneno que la vida aniquila,
antídoto de peste dañina.

El dolor que nos molesta y mortifica,
es el heraldo que de un mal avisa.

Y los cielos cuando son en proporción,
el exceso y las sobras del amor.


Certezas

Que brilla la luna,
ya lo sabemos,
que calienta el sol,
lo constatamos.

Pero las promesas de políticos
en tiempos de elecciones,
que no se cumplirán;
esto lo damos por descontado.

Siempre a Hacienda esquiva
lo que el ladron ha robado,
de tasas no es gravado,
y no paga ni impuestos ni iva...

El que tiene va sobrado
y quien no tiene se fastidia,
el primero se jacta de dar trabajo
y el otro trabajando le da vida.

En este mundo cruel
nos aferramos a la vida,
cada cuál es cada quién
y el que es bueno se fastidia.


Altruisme

Muntanyes d’amor, riuades d’alegria
omplen els cors de bona fe,
de gent que centra la seva vida
desvivint-se pels altres fent el bé.
com més en donen, més ens queda per donar.

Quina gran renúncia no ofuscar als altres
amb les nostres penes o neguits,
escoltar les angoixes que els cors els crema
i si no podem donar-los solució a la seva pena,
callant, fer-los saber que som amics...

La vida és com fer un llarg camí
amb una càrrega pesada costa amunt,
però amb constància, voluntat i amor,
plens de joia, per fi veurem la fi.


Quan cau la pampa

Quan a la tarda i a l’hivern
les pampes cauen dels ceps
i el cerç bufa despietat
de les vinyes marxen totes
i s’amunteguen als recers.

Amb amor i treball sens fi
conrea el pagès les vinyes,
i un cop veremats els raïms,
del fruit que li han escarnit,
som altres els que en gaudeixen.

S’ha arribat a saber tant
de l’elaboració dels vins,
que quan no tenen res més
i no saben on posar mà:
l’elaboren de raïms

La denominació de Terra Alta
és un cas molt singular,
no es pot trobar on és la falta,
però compren barats els raïms
i venen el vi molt car.

S’ha arribat a tal disbauxa
amb el raïm i el vi
que com la vinya perd la pampa,
impotent s’arruïna el pagès
i uns altres es fan rics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada