Antologia 2017: FE FERRÉ

FE FERRÉ

BARCELONA

Retorn

Parlo d’aquest retorn, transitant per carrers

plens d’oblit, plens de por.

S’empolsen de miratges, sabates i cabells.

Somric i no em pentino.

En guardo algun embull. Potser en faré una nota,

si un dia m’abelleix,

que esdevingui silenci. O que sigui cançó,

quan, lliure, el vent m’esbulli.

Em gronxo en la basarda, la línia que tremola

en el contorn del somni.

Abraço la paüra. També em pertany a mi.

Passo el dit per la polsosa barana de l’encís

i desgavello la predictibilitat de cada línia recta.

Mentre, cullo les roses marcides de la porta de casa

i me’n faig  un pom.

 Fan l’olor pretèrita de les fotografies en sèpia.

i dels besos nascuts a la tardor.

Per això et parlo de retorn

mentre desfaig la mètrica

i m’emmirallo en el pou sense fons

que em viu dintre l’esguard.

Avui, que goso mirar-me.

Insomne

S’ha tornat amarg, dens, l’aire que hi ha entre veus.

Mires amb ulls expectants l’altre, i et sembla estrany,

inconegut i críptic. Fins i tot el missatge de pau

esdevé traduït dins la llefiscosa lentitud del bleix.

I l’alè conegut, la lletra que sempre llegies,

canvia el deix i et sembla estilet que burxa.

Tens colpejada la raó i el cor ha canviat el seu batec.

Sents els peus nafrats i no vols posar-te les sabates

per sentir la pols del camí, per sentir-te part de la terra.

I segueixes insomne, pintant les parets,

amb les imatges que voldries fossin certes.

Mots en blanc  i negre

Ploren en blanc i negre el mots

que somiaven ser acolorits pregons d’idees,

manifests vocals dels sentiments,

enardits músics del silenci.

Ploren sense versos.

Vesteixen de dol l’aire ,

la ràbia i el despropòsit;

estrafan la ranera enverinada

d’una comunicació agònica

que ha oblidat néixer.

Quelcom ha quedat ferit de mort.

Els somnis, que no entenen de presons,

s’escapoleixen entre les reixes.

Entono la meva cançó

Baixo

des del món que duc cosit al cor

fins el recer de creació absoluta

que em viu dins el calze de vida que continc

i que també sóc.

Aprenc dels noms que té la tendresa

i de les imatges que té la passió.

M’impregno del meu propi bleix

i del deix del cos abandonat a la dansa.

Pujo

per les llambordes antigues de l’ànima

fins el cim més alt de mi mateixa

que també sóc, igual que la nit més fosca

i que també vull.

Aprenc tots els mots que puc donar-te

i dels significats del teu nom.

M’abandono al meu propi món

i, des de mi, entono la meva cançó.

© Fe Ferré Ferraté