TARRAGONA
SIMFONIA NUMERO 9. “ESTÍGIA”
1. Poco allegro
Canta Dante, el poeta genial,
a La Divina Comèdia,
obra immortal,
un viatge per Estígia, la foscor i el Mal.
No sóc un bon escriptor,
però, com a arqueòleg,
ara em converteixo en un narrador
per explicar una història d’horror,
la qual va sobreviure després...
Aquell vell manuscrit
ens mostrava un camí de por.
Sí, amics, aquell llibre maleït
ens ensenyava un allargat canal,
sota terra, en una illa del Mar del Nord,
on regnen la tempesta, la boira i la Mort.
No recordo el nom del sinistre lloc,
però Mr. Johansson, obstinat professor,
volia recórrer el passadís de la nit,
entre unes fosques aigües i tenebres.
Desconegudes mans ho havien construït.
Quins misteris amagaven el túnel maleït?
I aquella escabellada expedició
va creuar la cova dels penya-segats.
I les nostres llanxes navegaven amb por
davant dels perills inesperats.
La primera nit a la gegantesca volta...
El professor Johansson parlava
dels possibles constructors...
Víkings eren els amos i els treballadors,
pobres esclaus per a les excavacions.
L’illa havia de tenir un canal amagat,
per navegar les naus davant d’invasions.
i deixar l’enemic esclafat.
I en aquella
volta,
cap
arqueòleg l’escolta.
2. Marxa fúnebre
Lentament prosseguia l’inquiet viatge,
entre la por i la incertesa,
per aquell ombrívol paratge,
com si esperéssim una desagradable sorpresa.
Aleshores una sinistra brillantor
es mostrava a una part del canal.
Ara... Com a càstig ens rebia el Mal!
Homes coberts de cuirasses i d’or
en miraven
sinistrament.
Oh! Eren els espectres!
Eren els amos del lloc
d’espantosos aspectes
i la seva veu era sentir quan crema el foc.
ESPECTRES
Per què ens
molesteu?
Deixeu-nos a
la nostra llar!
Si us plau!
En aquest
canal ens banya la mar
i volem la
pau.
Aquí viu
l’esclau
que va
reconstruir aquest passadís...
Aquestes
voltes amagaven també
la flota
dels nostres reis.
Un monarca
implacable
volia envair
aquesta illa inaccessible.
i volia
aprofitar aquest canal vell.
S’escoltaven
a la seva Cort
els
verinosos consells
del seu
malvat assessor.
Les veus dels espectres ressonaven
en la cova com una marxa fúnebre.
I lliscoses ombres ens envoltaven
en uns paorosos moments.
El lloc era lúgubre.
Amb pas lent
davant d’ells les llanxes desfilaven
i ens deixaren marxar.
Continuàvem el recorregut
en la seva antiga llar.
Per a nosaltres aquell cor era temut.
3. Poco allegro
Seguia el trajecte
entre la por,
per no trobar-nos al paratge,
un altre cop,
els fantasmes de cruel brillantor.
Recordava els versos del Dante somiador.
Un angoixós
viatge
amb Virgili per Estigia, lloc desolador.
S’eixamplava la volta,
però els febles murs sentien tremolor.
Vèiem com queien pedres amb por.
Potser ens esperava l’ensorrament
del lloc,
entre la foscor i el patiment.
De sobte les roques brillaren sinistrament!
I mostraren restes de galeres.
Fustes fosques i podrides,
arboradura desfeta i cobertes ennegrides
ens rebien com abans els espectres.
4. Lento
Colpejaven els batecs del cor,
ja que ens dominava la por.
El angoixós camí
es convertia en un regorregut estret.
El pànic ens arrecanva els ànims.
En un llarg tret
observàvem esquelets,
Eren despulles de soldats i esclaus.
Els abandonaven els amos de les naus.
I de sobte l’ensorrament!
Tones de roques ens esclafaven!
SIMFONIA NUM. 10. “MEDIEVAL”
1. Allegro maestoso
Amarg capvespre
que m’esperes amb melangia
per allunyar sempre
la meva escassa alegria.
Però aquesta
desagradable sensació
no és motiu
de la meva cançó.
Jo, un jove trobador,
us parlaré d’un heroi justicier.
En una pomposa cerimònia, amb clamor,
a una antiga catedral fou nomenat
de jove escuder
a un notable cavaller.
CAMPEROLS I
NOBLES
Rebeu, noble
senyor,
del poble
els rics privilegis
mentre
s’allunyen els dolents sortilegis.
Esperem que
el vostre honor
espanti els
sarraïns
i altres
enemics.
Amb la seva espasa
el seu primer esdeveniment
va ser derrotar un noble feudal.
Al seu poble sempre feia mal!
Alts impostos i humiliacions! Massa!
La gent ho recordava silenciosament.
Va participar el cavaller a la Primera Croada.
Lluitaren contra els àrabs
a una Jerusalem emmurallada.
Però la fulla de l’alfange sarraí
era pitjor que a un palau qualsevol verí.
2. Andante
Va lluitar el nostre heroi en batalles sagnants.
Defensava la seva espasa vermella
la princesa més bella.
Recolzava la causa del feble camperol...
I va arribar a un país nòrdic de vespres boirosos,
on sempre regnava el dol,
on els súbdits eren silenciosos
com oblidats espectres.
La seva reina, cruel i despietada,
bella i malvada,
empresonava els estrangers,
i, després
els obligava a lluitar en un cercle de pedra,
com antics gladiadors,
entre sang i destrucció.
El lloc de la sinistra competició
era el Coliseum dels Horrors.
Sobre la sorra va lluitar el nostre cavaller
contra els àrabs i germànics.
Va ser un dur combat, amics.
Però vencia el justicier!
Quedava la segona prova de la por.
Lluità contra uns dracs,
però els supervivents i ell pujaren a la llotja reial,
i els seus soldats
no suportaven la reina del Mal.
Ajudaren als rebels al llarg combat.
Havia matat
una perduda fletxa aquella sàdica dona.
Aquell poble
era lliure
un altre cop el nostre heroi va viure
i va prosseguir el seu viatge errant,
com cerca la seva estimada
el trist amant.
3. Largo
Ara atemoria una flotilla de naus
la Mar Mediterrània.
Tremolava aquella pau
per uns sinistres pirates.
Era el
corpulent capità
un altiu emmascarat.
Amagava el seu rostre demacrat
dins d’una màscara de metall.
Volia convertir el mar
en un llac de passeig per saquejar.
I el petit
vaixell
del nostre
cavaller
fou abordat
per ell.
Va ser el
seu presoner!
Ancorà la seva flotilla un boirós dia
i es preparà una sumptuosa festa
en el poble d’aquella badia.
Mentre una sobtada tempesta
enfonsava les seves naus,
ell era assassinat!
En aquell banquet el seu vi estava enverinat!
I el nostre heroi va conèixer la llibertat!
4. Marxa fúnebre
En el seu viatge errant,
un altre cop, el cavaller,
sempre justicier
va visitar els regnes nòrdics.
I entrà a una profunda cova
on va veure una bonica princesa.
Empresonada entre murs de gel!
Bocabadat es
quedava ell!
L’escena era esgarrifosa...
I la noia va
despertar!
Uns noms se sentien cridar
i la dona colpejà la transparent presó.
El va rebre amb un lleu somriure.
Quan el va veure, ella va reviure!
I la seva bellesa va arrossegar a l’abisme
al nostre protagonista amb egoisme.
SIMFONIA NUM. 11. “ESPIONATGE”
1. Marxa fúnebre
A un país sud-americà
governava el president Armador,
que ―en realitat― era un terrible dictador.
La seva crueltat es notà.
Fileres de captius anaven a la presó,
mentre regnaven els afusellaments,
duresa i repressió
en un poble sotmès al terror.
Dirigia ―també― el malvat general
des del seu fosc palau
una organització criminal
per assassinar a qui el desafiava
en qualsevol país.
Proves nuclears, proves perilloses...
I els seus míssils amb productes químics
portaven la por entre els enemics
mentre les seves activitats eren nombroses.
2. Poco allegro
La vella Europa va prendre una decisió.
Un grapat d’espies...
Només homes i dones de vides suïcides
podien complir aquesta missió.
Un arriscat
escamot
per
assassinar el dictador.
Un complot
per aturar
el seu horror.
I es traslladaren al país sud-americà
com a alegres turistes.
No havien de deixar pistes
en aquella nació, en aquell sacsejat volcà.
3. Scherzo
Nit de calor tropical.
Es desplaça un agent seriós
a un establiment de rètol lluminós.
Balls i cançons a un local
de la mateixa capital.
Havia de parlar amb una cantant mulata.
Era l’enllaç per contactar
amb els guerrillers.
A la mateixa nit l’escamot d’agents
i la noia deixen la ciutat.
La cantant esgrimeix
arguments,
els quals per a ells són convincents.
Ara la carretera és un camí abandonat.
Els vehicles arriben a la jungla espessa,
el cau dels guerrillers,
el campament dels rebels.
Els espera el comandant amb sorpresa!
Després espies i capitans
dins d’una tenda de campanya
tracen els seus comentats plans.
4. Allegro maestoso
Arriba l’aniversari del dictador,
i se celebra una festa sumptuosa
al seu palau, bressol del terror.
Al saló dina la gent hipòcrita i envejosa.
Entre els
nombrosos convidats
hi ha tres
espies disfressats.
Han pres diferents identitats,
un banquer, un milionari i un empresari,
acusat de corrupció.
Falsos lladres entre la selecta col·lecció!
Deixen entre els regals una estatueta,
la qual conté un explosiu potent.
I
dissimuladament,
abandonen el
palau els agents.
Aleshores, quan regnava l’alegria al saló,
hi ha una
forta explosió.
Tot seguit els guerrillers entren a la ciutat.
El poble crida: “El dictador ha mort.”
És el senyal per iniciar la revolució
en aquell país castigat.
Però venen nous dies d’horror.
També el comandant governa amb forta repressió.
Torna la injustícia i l’opressió,
redacten els vencedors
una enganyosa Constitució
entre les ombres del terror.
Però els agents han realitzat el seu treball.
Per a la política internacional
començarà un nou ball.
Torna a Europa l’escamot...
Els mandataris cerquen un conflictiu lloc.
© Xavier Parera Gutiérrez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada