PRÒLEG
La
vida passa, molt de pressa, i un any en segueix a un altre. Una nova Antologia de Poetes de l’Ebre es publica
enguany i tinc la sort de poder-hi col·laborar, gràcies a la invitació i suport
de l’entusiasta i incombustible poeta i activista cultural Glòria Fandos. Sempre, des de petita, he tingut una gran
afició a les antologies poètiques, aquests llibres que ens acosten a un munt de
poetes entre els quals, ben segur, trobarem aquells que més connectin amb els
nostres gustos i el nostre tarannà. És ben possible que algunes paraules dels
poemes llegits quedin fixats a la nostra memòria per sempre.
L’Antologia de Poetes de
l’Ebre aplega persones que viuen en aquelles terres
del sud de Catalunya, unes terres que estan vivint una revifalla esplèndida pel
que fa a la producció literària en general. Però també recull l’aportació poètica
de persones que, com jo mateixa, sense ser-hi residents, hi estem lligades
d’alguna manera. Aquest recull aplega veus diverses, no fa distinció entre
català i castellà, trobem poemes en totes dues llengües, les quals conviuen i
han conviscut en harmonia i sense problemes. Hi trobem homes i dones, gent gran
i gent jove, una gran diversitat que és, també, una gran riquesa.
Hi
trobem, així mateix, molts temes: la vida que passa, l’amor, la història... Un
dels més rellevants és l’evocació dels paisatges. Els pobles, el riu, el mar,
la seva gent, la seva llum, són presents en molts dels poemes, fins al punt de
què podríem fer un viatge sentimental imaginari, una d’aquestes rutes
literàries que avui han proliferat, seguint els textos d’aquesta antologia i llegint,
a cada lloc mencionat, allò que els poetes han escrit sobre indrets concrets.
Un problema dels llibres, avui, és la seva difusió. Seria una llàstima que
aquestes publicacions quedessin restringides a l’àmbit de les evocadores terres
de l’Ebre. Per això és important fer difusió de les poesies i de l’Antologia, a
la mida de les possibilitats de cadascú.
Fa
anys vaig sentir dir a un professor de literatura, en broma, que Catalunya era
l’indret amb més poetes per metre quadrat de tot el món. Potser sigui cert, jo ho veig com una virtut.
De la quantitat en surt la qualitat i la poesia té molts aspectes íntims i
personals, com el dibuix o la pintura. Escriure, com pintar o com fer qualsevol
activitat creativa ens ajuda a viure, ens consola i ens fa més feliços, lliures
i savis. En aquesta Antologia hi podem trobar una poesia més elaborada i una de
més popular, rima i ritme però també una gran llibertat, a l’hora
d’expressar-se.
La
publicació dels poemes, així com el fet de poder-los llegir o recitar en públic,
fa que passin del recer de cadascú a la gent. Els poemes viatgen, així, de
l’àmbit privat al públic, al col·lectiu, al poble. Creen lligams entre els
poetes però també entre els poetes i la resta de la gent, potser perquè, com
deia un antic refrany castellà, de poeta
y de loco todos tenemos un poco. Benvinguda sigui, doncs, aquesta nova
Antologia i que tingui una llarga continuïtat la seva publicació. Nosaltres
passarem però els nostres poemes, d’alguna manera, ens sobreviuran.
Alguns
poetes que havien participat en d’altres Antologies ja no són entre nosaltres.
Un d’ells, potser el més veterà i emblemàtic, ha estat Paco del Fruto, el qual
vaig poder arribar a conèixer. Era una persona que encomanava allò que en diuen
l’alegria de viure. Tot un exemple de bonhomia i optimisme. Crec que el millor serà
recordar-lo, precisament, amb un breu poema.
A PACO DEL FRUTO, POETA
Els teus no van ser
temps gaire senzills,
tot era escàs, es
treballava molt,
amb molts esforços vas
pujar els teus fills,
i vas veure grans
canvis al teu volt.
Pagès, poeta de la
nostra terra,
alegre, amb bon humor,
intel·ligent,
vas tenir el do de la
paraula neta,
un tracte bonhomiós i
un cor valent.
Tothom que et va
conèixer ara et recorda,
vas deixar versos
escampats pel món,
la vida, vet-ho aquí,
no tot s’ho emporta,
queden els mots eterns
dels qui no hi son.
Júlia Costa (Gener, 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada