dimecres, 17 d’abril de 2019

Antologia 2018: Fe Ferré


FE FERRÉ

BARCELONA


Ales

I.
Inspiro tot d’una aquest aire fred
que em retorna  a la calidesa del viure.
El capvespre em convida a asserenar-me en la fosca,
a capbussar-me de ple
dins  l’avenc  on sovint dorm la pau.
Puc pensar que  no hi ets, però sé que m’acotxaràs quan arribi.
Camino  descalça. Entumides les mans

II.
A contrapèl
la vida em crida  pel nom,
amb la força estranya de les coses que valen.
Em desvetlla aquesta  albada que em sap
i m’abraça per l’esquena
com un riu dolç que té la força d’emmotllar-se
i  també d’erosionar la terra.
És per això que goso mirar-te als ulls.

III.
Et miro i tens el meu esguard
que em bec amb avidesa 
per copsar tot allò que em dius en silenci
i entendre que les lletres
que  teu somriure em regala
estan escrites dins el meu viure.



Rebel

No puc esborrar aquest somriure
que va gestar-se sota les pedres 
que han lapidat massa dies
un sorollós pecat:
Ser dona. Dir No. 
Baixar de les tarimes de la glòria inventada.
Somriure nascut de la ferida i el silenci,
del gest solitari que ha esborrat adjectius
per causa d’al·lèrgia a les mentides de sucre
i ha anat collint i recosint les restes.
Versos de llum obren de bat a bat
un poema inexistent
que ha entrat per la finestra.
Rebel, lloba en lluna plena, el caço al vol:
Beneïda la glòria en resposta al llarg prec.

 
Tanco diccionari

Em desvesteixo de disfresses i miro la meva imatge al mirall.
Encara embolcall que parla.
Particular llenguatge, directe al cor.
Qui sap del món que ens viu al pou profund de l'esguard, sota la pell, més enllà de la màscara? Qui coneix bé l’ idioma que es gesta al límit de les connexions de la matèria amb allò que és inabastable? 
Cremo els diccionaris sobre mi i i m'abraço sencera. 
Tanco els diccionaris sobre la vida
i em poso a viure.

 
Silenci  i adéu

Va ser un silenci 
que es va enganxar sota la pell
i va romandre quiet
com un espai tancat entre les cèl·lules.
Veníem d’una tempesta de nits
d’un repòs inexistent
que distorsionava el temps
i ens feia mestres del no-res.
I no va ser una treva callada.
Tot va començar a parlar sense veu.
Un ritme compassat 
va ser el metrònom inexacte
que va omplir el preludi del teu adéu.


© Fe Ferré Ferraté

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada