FE FERRÉ
BARCELONA
Ales
I.
Inspiro tot d’una aquest aire fred
que em retorna a la calidesa del viure.
El capvespre em convida a asserenar-me en la
fosca,
a capbussar-me de ple
dins
l’avenc on sovint dorm la pau.
Puc pensar que no hi ets, però sé que m’acotxaràs quan
arribi.
Camino
descalça. Entumides les mans
II.
A contrapèl
la vida em crida pel nom,
amb la força estranya de les coses que valen.
Em desvetlla aquesta albada que em sap
i m’abraça per l’esquena
com un riu dolç que té la força
d’emmotllar-se
i
també d’erosionar la terra.
És per això que goso mirar-te als ulls.
III.
Et miro i tens el meu esguard
que em bec amb avidesa
per copsar tot allò que em dius en silenci
i entendre que les lletres
que
teu somriure em regala
estan escrites dins el meu viure.
Rebel
No
puc esborrar aquest somriure
que
va gestar-se sota les pedres
que
han lapidat massa dies
un
sorollós pecat:
Ser
dona. Dir No.
Baixar
de les tarimes de la glòria inventada.
Somriure
nascut de la ferida i el silenci,
del
gest solitari que ha esborrat adjectius
per
causa d’al·lèrgia a les mentides de sucre
i ha
anat collint i recosint les restes.
Versos
de llum obren de bat a bat
un
poema inexistent
que
ha entrat per la finestra.
Rebel,
lloba en lluna plena, el caço al vol:
Beneïda
la glòria en resposta al llarg prec.
Tanco diccionari
Em
desvesteixo de disfresses i miro la meva imatge al mirall.
Encara
embolcall que parla.
Particular
llenguatge, directe al cor.
Qui
sap del món que ens viu al pou profund de l'esguard, sota la pell, més enllà de
la màscara? Qui coneix bé l’ idioma que es gesta al límit de les connexions de
la matèria amb allò que és inabastable?
Cremo
els diccionaris sobre mi i i m'abraço sencera.
Tanco
els diccionaris sobre la vida
i em
poso a viure.
Silenci
i adéu
Va
ser un silenci
que
es va enganxar sota la pell
i va
romandre quiet
com
un espai tancat entre les cèl·lules.
Veníem
d’una tempesta de nits
d’un
repòs inexistent
que
distorsionava el temps
i
ens feia mestres del no-res.
I no
va ser una treva callada.
Tot
va començar a parlar sense veu.
Un
ritme compassat
va
ser el metrònom inexacte
que
va omplir el preludi del teu adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada