ANDREU ALANYÀ BLANCO
BATEA
Sóc del sud de Catalunya,
Sóc de la terra de l’Ebre,
entre els Ports, lo Matarranya
i la Franja de Ponent
sóc de la terra més alta
amb tota la força del vent.
Sóc d’aquí, som i serem,
amb orgull de la nostra gent.
M’allibera escriure versos
en la nit fosca i serena,
fer cançons és lo que més m’agrada,
deso els neguits sota la lluna de plata
plena,
i dormo un somni ple d’anhels.
Escriure, escriure i fer cançons per tu…
Escolta’m…
És lo que més m’agrada,
escriure em fa feliç i m’allibera,
fer versos m’asserena l’ànima.
La nit m’espera
com un amant pacient,
la ploma inquieta em crida,
expectant el blanc paper.
Me bull la sang…
A fora la lluna burleta somriu.
Començo a escriure,
em sento feliçment viu,
em sento lliure,
em sento viu…
Asserenat
el cor escriu.
Què
tristes estan les oliveres
La llum d’aquesta terra nostra
no la veuran més
els teus ulls cecs,
ara sí, per sempre,
però, romandrà constantment
a la nostra ànima
com a penyora a la teua memòria.
Sabem que no tornaràs,
cansat del teu llarg camí,
consol tenim que perduraràs
en natres, així complint-se el teu destí.
Què tristes estan les oliveres,
ja no et veuran més pels bancals,
no passaràs més quimeres
ni viuràs penalitats.
No calcigaràs més les terres
que et donaren mals jornals.
Estan tristes les oliveres
i els camins que has caminat.
No ploraràs més misèries
d’aquells mals anys passats.
Estan tristes les oliveres,
no et veuran més pels barrancs.
No em contaràs més històries
de les vostres joventuts
quan vau fer aquelles guerres
en el bàndol dels vençuts.
No vull dir-te adéu per sempre
i no tinc por de l’oblit,
encara que la absència sigui amarga
i sentir apenat tot l’esperit.
No vull que sigui trista l’enyorança,
ni esborrar el dolor del teu comiat.
El teu buit l’omple la recordança
de la senda que junts hem caminat.
No vull restar afligit per la temença,
ni sentir-me humilment un dissortat.
M’imagino revivint la teua presència
encoratjant-me enfront l’adversitat.
Un plor apagat me
surt de l’ànima
amb l’esperança
de poder-te recordar,
dels ulls no me
cau cap llàgrima,
melangiós, t’escric
uns versos,
no puc plorar,
ni puc deixar d’enyorar-te
ni deixar-te d’estimar.
No et veuran més les oliveres, estan tristes,
te n’has anat.
Tinc un vers que he fet per tu,
el tinc guardat a dintre el cor,
no l’he escrit, encara no puc,
però, el sento viu a dintre meu,
el més tendre, el més pur,
el més senzill de tots el versos
és per tu.
Sol eixint,
il·lusió que em porta l’alba,
perduts pels teus camins,
convertits en pols
van els somnis i els anhels
dels teus fills.
Pedra seca, vinya
ufanosa,
ombra d’olivera amiga,
allí on madura la collita dubtosa,
és la meua terra empobrida.
Dubtes de cap a on anem
amb l’absurd aprenentatge
d’aquesta trista existència.
Cercant el més enllà
amb uns senyals gens afavorits,
mesurant injustament
la fi del nostre viatge.
Si t’agrada
el meu cant,
junts el podem compartir,
que ens uneixen els mateixos designis.
Cercant la pau…
Si t’agrada el meu
cant,
junts fugirem del món de les ombres,
que ens embolcalla fort,
el mateix desig d’esperança.
Cercant la llum…
Cercant la pau …
Cercant l’amor…
I amb la força que m’empeny,
un anhel de llibertat
escric els meus versos
amb els mateixos propòsits d’abans,
que junts els podem compartir,
si t’agrada el meu cant.
Si t’agrada
el meu cant
junts en
podem gaudir
que ens
acompanyen el mateixos
somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada